Fa molt de temps que no actualitze el bloc, com es pot veure a les dades dels posts, per moltes i diverses raons que ara no és el moment d'explicar. Però, hi ha coses que no es poden callar.
El disseny del meu bloc fins a hui mateix era blanc, totalment blanc. M'agrada el blanc, és mostra de senzillesa i claredat.
Però hui estic de dol per la llibertat d'expressió i de lliure accés a la informació.
Penseu que pot ser per alguna nova malifeta a Xina?, o a algun altre país amb règim totalitari?
No, es tracta de l'actitud totalitària de governants d'un xicotet indret a un país europeu.
No sé quan m'alçaré el dol, però de moment, ací queda.
Per la llibertat d'expressió. Sí a TV3 al País Valencià.
divendres, 18 de febrer del 2011
diumenge, 15 de febrer del 2009
DESCLASSIFICATS
No puc evitar la ràbia que em fa eixa dèria generalitzada per classificar-ho tot, sobretot, per classificar a les persones. Deu ser una necessitat ancestral de controlar tot allò que ens envolta, probablement, pensar que tenim les coses marcades, ajustades i anotadetes totes pel seu nom, tipus, gènere... ens fa sentir-nos tranquils, segurs, lluny d’interrogants i dubtes.
Porte una setmana veient com alguns alumnes juguen al “divertit concurs” de votar qui és el més guai, el més guapo, el més simpàtic, el més modern, el més popular... Juguen a reproduir els rols que veuen a les pel·lícules americanes, les sèries espanyoles o els programes internacionals que s’emeten en diferents versions a tots els països “desenvolupats”, tipus Gran Hermano, La casa de tu vida... o què sé jo. Es reuneixen per comptar vots mentres nosaltres intentem ensenyar-los valors com la igualtat o fem reunions per a elaborar un pla de Mediació Escolar per a evitar que els joves deixen de banda els que són diferents del grup o que aprenguen a comprendre l’altre i a compartir amb tots.
Però, poc puc criticar aquesta juvenil dèria classificadora, quan nosaltres som els primers a parlar de bons i roïns, intel·ligents i tontos, espavilats i despistats... Hui mateix he sentit a l’institut una proposta tan divertida com la de jugar al concurs del més guai, i estava proposada per adults. Alguns volien dividir els grups d’alumnes per nivells i fer el grup dels més llestos, el grup dels normalets i el grup dels menys espavilats, amb la suposada bona intenció de tractar a cada persona segons les seues necessitats. I, és clar, una cosa és reforçar a alumnat amb necessitats educatives especials en hores concretes, i una altra és erigir-nos en classificadors i creure’ns en el dret de dir que uns alumnes són més llestos que altres i per tant, uns aniran a la classe dels llestos i altres a la dels normalets.
I demà, intentarem ensenyar a l’aula que tots som iguals en la diferència, que ens hem de respectar... Però cadascú al seu grup, eh? No fotem (“juntos pero no revueltos” que deia aquell).
Amb aquests estranys adults, no m’estranya que els xiquets acaben fent concursos del més guai, el més enrotllat, el més popular...
Bé, jo per si de cas, em demane ser dels “desclassificats”.
Porte una setmana veient com alguns alumnes juguen al “divertit concurs” de votar qui és el més guai, el més guapo, el més simpàtic, el més modern, el més popular... Juguen a reproduir els rols que veuen a les pel·lícules americanes, les sèries espanyoles o els programes internacionals que s’emeten en diferents versions a tots els països “desenvolupats”, tipus Gran Hermano, La casa de tu vida... o què sé jo. Es reuneixen per comptar vots mentres nosaltres intentem ensenyar-los valors com la igualtat o fem reunions per a elaborar un pla de Mediació Escolar per a evitar que els joves deixen de banda els que són diferents del grup o que aprenguen a comprendre l’altre i a compartir amb tots.
Però, poc puc criticar aquesta juvenil dèria classificadora, quan nosaltres som els primers a parlar de bons i roïns, intel·ligents i tontos, espavilats i despistats... Hui mateix he sentit a l’institut una proposta tan divertida com la de jugar al concurs del més guai, i estava proposada per adults. Alguns volien dividir els grups d’alumnes per nivells i fer el grup dels més llestos, el grup dels normalets i el grup dels menys espavilats, amb la suposada bona intenció de tractar a cada persona segons les seues necessitats. I, és clar, una cosa és reforçar a alumnat amb necessitats educatives especials en hores concretes, i una altra és erigir-nos en classificadors i creure’ns en el dret de dir que uns alumnes són més llestos que altres i per tant, uns aniran a la classe dels llestos i altres a la dels normalets.
I demà, intentarem ensenyar a l’aula que tots som iguals en la diferència, que ens hem de respectar... Però cadascú al seu grup, eh? No fotem (“juntos pero no revueltos” que deia aquell).
Amb aquests estranys adults, no m’estranya que els xiquets acaben fent concursos del més guai, el més enrotllat, el més popular...
Bé, jo per si de cas, em demane ser dels “desclassificats”.
dimecres, 7 de gener del 2009
dimarts, 30 de desembre del 2008
BONES INTENCIONS PER AL 2009?
No crec massa en l’atzar o en la sort, més bé, aquests dos són coses que ens construïm nosaltres mateixos. Tanmateix, el llibre que estic llegint durant aquests dies de festes nadalenques on tots desitgem pau, amor, solidaritat i bones intencions per a l’any que comença, m’ha fet pensar en la casualitat. Mentre llig No hay sexo en Ramallah de Suad Amiry (un llibre que m’ha donat una visió molt més clara de la situació actual a Palestina) cauen bombes a Cisjordània. Malauradament, si jo no m’haguera llegit aquest llibre, les bombes hagueren caigut igual, però el fet d’estar llegint-lo et fa sentir una simultaneïtat esfereïdora amb els fets.
Però, algú entén què passa a Palestina? Jo no ho tinc massa clar, però el que tots sabem és que és un conflicte que dura ja massa temps i que s’ha cobrat massa víctimes, i curiosament, ara que comença un any nou i tots voldríem fer volar bones intencions, no sembla que la cosa vaja en camí de solucionar-se.
Segons les últimes notícies, no massa clares, que podem veure a la televisió o llegir als diaris, sembla ser que hi havia una treva entre israelians i palestins i que els palestins l’han trencada tirant uns coets per la Franja de Gaza cap a Israel. La conseqüència d’açò? En quatre dies han mort 363 persones en la Franja de Gaza i hi ha més de 1.700 ferits, molts d’ells civils (parlem evidentment d'una majoria de víctimes àrabs). Mentre els palestins tiren coets, els israelians tiren bombes amb avions i preparen una incursió terrestre amb tancs.
Podríem preguntar-nos per què se'ls acut als palestins, que no tenen un exèrcit comparable a l'israelià, anar provocant d’eixes maneres. Doncs bé, també sembla ser (ja dic que la informació mediàtica és ben limitada) que a pesar de la treva, Israel tenia els palestins des de fa uns quants mesos incomunicats, sense possibilitat d’aconseguir aliments, medecines, etc. (no hem d'oblidar el mur que Israel ha construït i que aïlla poblacions palestines). I ara acaba d’arreglar la situació tirant bombes als hospitals, amb la qual cosa, els ferits no disposen de llum, ni material quirúrgic adequat.
Jo em pregunte quan acabarà tot açò, per què la comunitat internacional no fa res més que donar suport al govern d'Israel. Evidentment, tindria diverses respostes per a açò, que estan relacionades amb conceptes com interessos polítics i econòmics, però crec que no paga la pena entrar en aquestes disquisicions hui.
Només em pararé en els missatges quotidians que rebem tots els espectadors d'aquesta barbàrie: quan governava Al Fatah a Palestina, un partit d'esquerres que pretenia una certa modernització de la cultura àrab i l'alliberament de la dona musulmana respecte a certes normes conservadores, podíem sentir als mitjans que els atacs d'Israel responien a la “insurrecció de forces integristes”. Des que Hamàs (un partit religiós i conservador) va guanyar les eleccions a Palestina l'any 2006, Israel ataca “enemics terrorristes”. Ara bé, Hamàs és un partit amb el qual hi ha palestins a favor i en contra, però és tan terrorista com el govern israelià. Bé, veient els fets des de fa anys, jo diria que menys terrorista que el govern israelià.
Indubtablement, en aquests missatges mediàtics no podem veure “bones intencions” per més que ho intentem, jo mateixa abans de llegir el llibre de Suad Amiry, només amb la desinformació que rebia dels mitjans, podia pensar que Hamàs era, efectivament, un grup terrorista que cometia atemptats a Israel vés a saber per quina estranya raó. Ara, en canvi, puc tindre una miqueta més clar que som espectadors d'una “guerra” araboisraeliana que té el seu inici molt abans del que jo pensava: el 2 de novembre de 1917, quan Lord Arthur James Balfour envia una carta en la qual anuncia que el govern britànic “veu amb bons ulls la institució a Palestina d'una llar nacional per al poble hebreu”. Anys més tard, després de la II Guerra Mundial, en 1947, l'Assemblea General de la ONU aprova la resolució 181 que estableix el repartiment de la Palestina històrica en un estat àrab, un d'hebreu i una zona “sota règim internacional particular” al voltant de Jerusalem. A partir d'aquesta data, els atacs i l'ocupació de diversos territoris han sigut pràcticament continus, amb només els breus descansos que donaven les diverses treves pactades.
A pesar de tot, m'agradaria enviar els meus desitjos de pau, tant de bo el 2009 siga l'any definitiu.
dilluns, 13 d’octubre del 2008
dissabte, 27 de setembre del 2008
EDUCACIÓ RELIGIOSA
Llig al Levante-EMV de hui dissabte 27 de setembre, que “Los padres católicos recurrirán contra tres asignaturas de Secundaria y Bachillerato” que comencen enguany amb currículum nou a partir de l'aplicació de la LOE (Llei Orgànica d'Educació). Aquestes assignatures són Educació per a la Ciutadania (com no) a 2n d'ESO, Ètica de 4t d'ESO i Filosofia de 1r de Batxillerat. Aquesta notícia em desperta diversos sentiments i reflexions:
En primer lloc, com a professora (i no professora de cap d'aquestes matèries, per cert), em pregunte; ha canviat tant el currículum d'Ètica i de Filosofia dels cursos passats a aquest per plantejar-se que ARA l'han de recórrer perquè no s'ajusta a les seues creences? Per si no ho saben, poden consultar els currículums de les assignatures a la llei, però jo els ho puc contestar, NO, no ha canviat tant. És més, si comparem el currículum d'aquestes assignatures a la LOE (llei educativa aprovada al parlament sota el govern socialista) i la LOCE (aprovada sota el govern del PP) comprovarem que els objectius i continguts són pràcticament els mateixos.
D'altra banda, com a docent (sóc professora de castellà), em sent profundament insultada perquè algun pare pense que la meua manera de fer classe canvia cada vegada que canvia un govern o una llei educativa. Evidentment, si canvia un currículum, m'hauré d'ajustar a eixe currículum, però que no espere cap pare que un professor (que ha passat per una sèrie d'anys d'estudi, formació i experiència) vaja a adaptar la seua metodologia a la ideologia de la família o del govern de torn. Per cert, per a aquests pares que tant reciten determinats articles de la Constitució, els diré que també hi ha una cosa que es diu llibertat de càtedra, lligada a la llibertat d'expressió, i que està contemplada a l'article 20.1c.
I és que el problema de totes aquestes persones que enarboren amb tanta facilitat les banderes dels drets individuals, és que s'obliden que els drets no els tenen només ells, també la resta del món té drets, però clar, probablement aquestes coses s'aprenen en assignatures a les quals van preferir objectar, com per exemple, Ètica o Filosofia. Ací s'aprén que les llibertats de cada individu acaben en les llibertats dels altres, i que mai pots reivindicar un dret que supose la derogació del dret d'un altre.
De totes maneres, per a saber aquestes coses que acabe de dir, no cal haver estudiat, simplement cal tindre una miqueta de sentit comú. Perquè si els pares catòlics demanen el canvi del currículum d'una assignatura argumentant que l'article 27.3 de la Constitució parla del dret dels pares a educar els fills en les seues creences, aleshores també haurem de tindre en compte les creences dels testimonis de Jehovà, dels jueus, dels musulmans o dels de l'església de la cienciologia, no? Per cert, i els agnòstics, no tenen valors?
Molt bé, demanem als nostres governs que facen lleis d'educació a la carta, separem els alumnes en diferents aules segons les seues creences i fem que els professors ensenyen a cadascú el que els pares volen. Tot açò sona molt coherent, no? Sobretot molt integrador.
M'agradaria pensar que els valors són iguals per a tots i que en Ètica o en Filosofia, s'han d'ensenyar una sèrie de coses que són vàlides per a totes les creences perquè formen part dels Drets Universals. I sobretot, el que hem d'ensenyar als nostres fills o alumnes és a pensar, que siguen capaços de tindre idees pròpies i elaborar judicis de valor raonats. Si són capaços de fer això, no es deixaran enganyar per cap suposat professor que els vulga introduir idees malèvoles en el cap. I de l'educació religiosa ja s'ocuparan les famílies, si volen, i les seues respectives esglésies.
Mentrestant, a aquestos pares tant preocupats per l'educació dels seus fills els donaria un consell, pot ser també podrien recórrer l'assignatura de castellà, perquè, qui sap, tal vegada una “roja-comunista i LAICA”, estiga fent classe als seus xiquets.
Molt de compte!, pot ser quan els explique la llista de les preposicions o la diferència entre el verb i l'adverbi, els estaré enviant missatges subliminars sobre el dret dels homosexuals a casar-se. El millor serà demanar que s'instal·len càmeres a les classes i que hi haja una comissió de savis (que els rebels anomenarem censors) que revisen si el contingut de la matèria s'adequa a la ideologia de les famílies.
En primer lloc, com a professora (i no professora de cap d'aquestes matèries, per cert), em pregunte; ha canviat tant el currículum d'Ètica i de Filosofia dels cursos passats a aquest per plantejar-se que ARA l'han de recórrer perquè no s'ajusta a les seues creences? Per si no ho saben, poden consultar els currículums de les assignatures a la llei, però jo els ho puc contestar, NO, no ha canviat tant. És més, si comparem el currículum d'aquestes assignatures a la LOE (llei educativa aprovada al parlament sota el govern socialista) i la LOCE (aprovada sota el govern del PP) comprovarem que els objectius i continguts són pràcticament els mateixos.
D'altra banda, com a docent (sóc professora de castellà), em sent profundament insultada perquè algun pare pense que la meua manera de fer classe canvia cada vegada que canvia un govern o una llei educativa. Evidentment, si canvia un currículum, m'hauré d'ajustar a eixe currículum, però que no espere cap pare que un professor (que ha passat per una sèrie d'anys d'estudi, formació i experiència) vaja a adaptar la seua metodologia a la ideologia de la família o del govern de torn. Per cert, per a aquests pares que tant reciten determinats articles de la Constitució, els diré que també hi ha una cosa que es diu llibertat de càtedra, lligada a la llibertat d'expressió, i que està contemplada a l'article 20.1c.
I és que el problema de totes aquestes persones que enarboren amb tanta facilitat les banderes dels drets individuals, és que s'obliden que els drets no els tenen només ells, també la resta del món té drets, però clar, probablement aquestes coses s'aprenen en assignatures a les quals van preferir objectar, com per exemple, Ètica o Filosofia. Ací s'aprén que les llibertats de cada individu acaben en les llibertats dels altres, i que mai pots reivindicar un dret que supose la derogació del dret d'un altre.
De totes maneres, per a saber aquestes coses que acabe de dir, no cal haver estudiat, simplement cal tindre una miqueta de sentit comú. Perquè si els pares catòlics demanen el canvi del currículum d'una assignatura argumentant que l'article 27.3 de la Constitució parla del dret dels pares a educar els fills en les seues creences, aleshores també haurem de tindre en compte les creences dels testimonis de Jehovà, dels jueus, dels musulmans o dels de l'església de la cienciologia, no? Per cert, i els agnòstics, no tenen valors?
Molt bé, demanem als nostres governs que facen lleis d'educació a la carta, separem els alumnes en diferents aules segons les seues creences i fem que els professors ensenyen a cadascú el que els pares volen. Tot açò sona molt coherent, no? Sobretot molt integrador.
M'agradaria pensar que els valors són iguals per a tots i que en Ètica o en Filosofia, s'han d'ensenyar una sèrie de coses que són vàlides per a totes les creences perquè formen part dels Drets Universals. I sobretot, el que hem d'ensenyar als nostres fills o alumnes és a pensar, que siguen capaços de tindre idees pròpies i elaborar judicis de valor raonats. Si són capaços de fer això, no es deixaran enganyar per cap suposat professor que els vulga introduir idees malèvoles en el cap. I de l'educació religiosa ja s'ocuparan les famílies, si volen, i les seues respectives esglésies.
Mentrestant, a aquestos pares tant preocupats per l'educació dels seus fills els donaria un consell, pot ser també podrien recórrer l'assignatura de castellà, perquè, qui sap, tal vegada una “roja-comunista i LAICA”, estiga fent classe als seus xiquets.
Molt de compte!, pot ser quan els explique la llista de les preposicions o la diferència entre el verb i l'adverbi, els estaré enviant missatges subliminars sobre el dret dels homosexuals a casar-se. El millor serà demanar que s'instal·len càmeres a les classes i que hi haja una comissió de savis (que els rebels anomenarem censors) que revisen si el contingut de la matèria s'adequa a la ideologia de les famílies.
diumenge, 7 de setembre del 2008
UNA ASSIGNATURA PENDENT
No sé quina va ser l'assignatura que no van cursar els nostres representants de la Conselleria d'Educació. Pot ser va ser Ètica, Filosofia... El que sí tinc clar és que n'hi ha una que no han superat, la gestió de l'educació pública.
Al diari Levante-EMV llegíem el dijous 4 de setembre que només el 60,3% dels estudiants de la Comunitat Valenciana acaben l'ESO a l'edat que els correspon, la qual cosa ens situa com la darrera comunitat en educació després de Ceuta. Mentrestant, els nostres suposats garants de l'educació pública es preocupen per l'educació moral dels estudiants, més que per les seues capacitats i coneixements.
Amb el vergonyós culebrón de l'Educació per a la Ciutadania, la Conselleria d'Educació es dedica a cremar esforços innecessaris de centenars de professors, que en lloc d'ocupar el seu temps a intentar millorar el nivell educatiu, s'han de preocupar de si els tocarà donar aquesta assignatura en anglés, en castellà, en valencià... o, qui sap si en suahili.
Educació per a la Ciutadania podia haver sigut una disciplina més de tantes que s'han aprovat al parlament espanyol en la nova Llei Orgànica d'Educació (LOE), impartida amb més o menys èxit pels docents. Però, per a la Generalitat Valenciana, s'ha convertit en un cavall de batalla polític i està utilitzant a tota la comunitat educativa, inclòs l'alumnat (que és el pitjor) pel seu suposat rèdit polític.
Des del mes de juny, els canvis que ha experimentat l'assignatura des de l'aprovació a Madrid fins a la transformació per la Conselleria, han sigut com a mínim quatre: des de la crida als pares perquè objectaren de l'assignatura, passant per l'obligació de donar-la en anglés, fins a la divisió en dues modalitats, A i B; la A consistia a seguir el currículum normal i la B en què l'alumnat podia fer un treball sobre un tema triat per la família.
Tots aquests canvis s'han degut a les successives sentències judicials contràries a aquest comportament il·legal de la Conselleria. En canvi, el tarannà democràtic de la nostra Generalitat no s'aconforma mai amb les decisions judicials i busca una vegada i una altra la manera de burlar la llei.
L'últim insult a l'educació pública és que, com no s'han aconseguit prou professors voluntaris per a impartir aquesta assignatura en anglés en tota la Comunitat Valenciana, hauran d'entrar dos professors a l'aula per a donar la classe: un especialista en l'àrea i un altre d'anglés que farà traducció simultània. No oblidem que estem parlant d'alumnes de 2n d'ESO, d'aquest sistema educatiu valencià tan excel·lent del qual parlàvem adés.
El que més m'indigna, és com la comunitat educativa ha estat i continua estant tan passiva davant d'aquesta burla contínua a l'educació. ¿Per què els pares i professors no ens rebel·lem en contra d'aquest desficaci pel bé dels nostres estudiants i ens plantem davant d'aquesta absurda objecció sistemàtica de la Conselleria cap a una assignatura aprovada democràticament?
L'única resposta que se m'acut és que tots nosaltres encara tenim una assignatura pendent que és, sens dubte, la de ciutadania. No som capaços d'exercir el nostre deure cívic d'opinar i de formar part activa de la societat.
Finalment, sembla que és realment necessària aquesta assignatura.
Al diari Levante-EMV llegíem el dijous 4 de setembre que només el 60,3% dels estudiants de la Comunitat Valenciana acaben l'ESO a l'edat que els correspon, la qual cosa ens situa com la darrera comunitat en educació després de Ceuta. Mentrestant, els nostres suposats garants de l'educació pública es preocupen per l'educació moral dels estudiants, més que per les seues capacitats i coneixements.
Amb el vergonyós culebrón de l'Educació per a la Ciutadania, la Conselleria d'Educació es dedica a cremar esforços innecessaris de centenars de professors, que en lloc d'ocupar el seu temps a intentar millorar el nivell educatiu, s'han de preocupar de si els tocarà donar aquesta assignatura en anglés, en castellà, en valencià... o, qui sap si en suahili.
Educació per a la Ciutadania podia haver sigut una disciplina més de tantes que s'han aprovat al parlament espanyol en la nova Llei Orgànica d'Educació (LOE), impartida amb més o menys èxit pels docents. Però, per a la Generalitat Valenciana, s'ha convertit en un cavall de batalla polític i està utilitzant a tota la comunitat educativa, inclòs l'alumnat (que és el pitjor) pel seu suposat rèdit polític.
Des del mes de juny, els canvis que ha experimentat l'assignatura des de l'aprovació a Madrid fins a la transformació per la Conselleria, han sigut com a mínim quatre: des de la crida als pares perquè objectaren de l'assignatura, passant per l'obligació de donar-la en anglés, fins a la divisió en dues modalitats, A i B; la A consistia a seguir el currículum normal i la B en què l'alumnat podia fer un treball sobre un tema triat per la família.
Tots aquests canvis s'han degut a les successives sentències judicials contràries a aquest comportament il·legal de la Conselleria. En canvi, el tarannà democràtic de la nostra Generalitat no s'aconforma mai amb les decisions judicials i busca una vegada i una altra la manera de burlar la llei.
L'últim insult a l'educació pública és que, com no s'han aconseguit prou professors voluntaris per a impartir aquesta assignatura en anglés en tota la Comunitat Valenciana, hauran d'entrar dos professors a l'aula per a donar la classe: un especialista en l'àrea i un altre d'anglés que farà traducció simultània. No oblidem que estem parlant d'alumnes de 2n d'ESO, d'aquest sistema educatiu valencià tan excel·lent del qual parlàvem adés.
El que més m'indigna, és com la comunitat educativa ha estat i continua estant tan passiva davant d'aquesta burla contínua a l'educació. ¿Per què els pares i professors no ens rebel·lem en contra d'aquest desficaci pel bé dels nostres estudiants i ens plantem davant d'aquesta absurda objecció sistemàtica de la Conselleria cap a una assignatura aprovada democràticament?
L'única resposta que se m'acut és que tots nosaltres encara tenim una assignatura pendent que és, sens dubte, la de ciutadania. No som capaços d'exercir el nostre deure cívic d'opinar i de formar part activa de la societat.
Finalment, sembla que és realment necessària aquesta assignatura.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)