DESCLASSIFICATS

No puc evitar la ràbia que em fa eixa dèria generalitzada per classificar-ho tot, sobretot, per classificar a les persones. Deu ser una necessitat ancestral de controlar tot allò que ens envolta, probablement, pensar que tenim les coses marcades, ajustades i anotadetes totes pel seu nom, tipus, gènere... ens fa sentir-nos tranquils, segurs, lluny d’interrogants i dubtes.
Porte una setmana veient com alguns alumnes juguen al “divertit concurs” de votar qui és el més guai, el més guapo, el més simpàtic, el més modern, el més popular... Juguen a reproduir els rols que veuen a les pel·lícules americanes, les sèries espanyoles o els programes internacionals que s’emeten en diferents versions a tots els països “desenvolupats”, tipus Gran Hermano, La casa de tu vida... o què sé jo. Es reuneixen per comptar vots mentres nosaltres intentem ensenyar-los valors com la igualtat o fem reunions per a elaborar un pla de Mediació Escolar per a evitar que els joves deixen de banda els que són diferents del grup o que aprenguen a comprendre l’altre i a compartir amb tots.
Però, poc puc criticar aquesta juvenil dèria classificadora, quan nosaltres som els primers a parlar de bons i roïns, intel·ligents i tontos, espavilats i despistats... Hui mateix he sentit a l’institut una proposta tan divertida com la de jugar al concurs del més guai, i estava proposada per adults. Alguns volien dividir els grups d’alumnes per nivells i fer el grup dels més llestos, el grup dels normalets i el grup dels menys espavilats, amb la suposada bona intenció de tractar a cada persona segons les seues necessitats. I, és clar, una cosa és reforçar a alumnat amb necessitats educatives especials en hores concretes, i una altra és erigir-nos en classificadors i creure’ns en el dret de dir que uns alumnes són més llestos que altres i per tant, uns aniran a la classe dels llestos i altres a la dels normalets.
I demà, intentarem ensenyar a l’aula que tots som iguals en la diferència, que ens hem de respectar... Però cadascú al seu grup, eh? No fotem (“juntos pero no revueltos” que deia aquell).
Amb aquests estranys adults, no m’estranya que els xiquets acaben fent concursos del més guai, el més enrotllat, el més popular...
Bé, jo per si de cas, em demane ser dels “desclassificats”.

Matar un individu és un crim.
Matar tot un poble és una qüestió per a discutir.

Ibrahim Tuqan.