BONES INTENCIONS PER AL 2009?

No crec massa en l’atzar o en la sort, més bé, aquests dos són coses que ens construïm nosaltres mateixos. Tanmateix, el llibre que estic llegint durant aquests dies de festes nadalenques on tots desitgem pau, amor, solidaritat i bones intencions per a l’any que comença, m’ha fet pensar en la casualitat. Mentre llig No hay sexo en Ramallah de Suad Amiry (un llibre que m’ha donat una visió molt més clara de la situació actual a Palestina) cauen bombes a Cisjordània. Malauradament, si jo no m’haguera llegit aquest llibre, les bombes hagueren caigut igual, però el fet d’estar llegint-lo et fa sentir una simultaneïtat esfereïdora amb els fets.

Però, algú entén què passa a Palestina? Jo no ho tinc massa clar, però el que tots sabem és que és un conflicte que dura ja massa temps i que s’ha cobrat massa víctimes, i curiosament, ara que comença un any nou i tots voldríem fer volar bones intencions, no sembla que la cosa vaja en camí de solucionar-se.

Segons les últimes notícies, no massa clares, que podem veure a la televisió o llegir als diaris, sembla ser que hi havia una treva entre israelians i palestins i que els palestins l’han trencada tirant uns coets per la Franja de Gaza cap a Israel. La conseqüència d’açò? En quatre dies han mort 363 persones en la Franja de Gaza i hi ha més de 1.700 ferits, molts d’ells civils (parlem evidentment d'una majoria de víctimes àrabs). Mentre els palestins tiren coets, els israelians tiren bombes amb avions i preparen una incursió terrestre amb tancs.

Podríem preguntar-nos per què se'ls acut als palestins, que no tenen un exèrcit comparable a l'israelià, anar provocant d’eixes maneres. Doncs bé, també sembla ser (ja dic que la informació mediàtica és ben limitada) que a pesar de la treva, Israel tenia els palestins des de fa uns quants mesos incomunicats, sense possibilitat d’aconseguir aliments, medecines, etc. (no hem d'oblidar el mur que Israel ha construït i que aïlla poblacions palestines). I ara acaba d’arreglar la situació tirant bombes als hospitals, amb la qual cosa, els ferits no disposen de llum, ni material quirúrgic adequat.

Jo em pregunte quan acabarà tot açò, per què la comunitat internacional no fa res més que donar suport al govern d'Israel. Evidentment, tindria diverses respostes per a açò, que estan relacionades amb conceptes com interessos polítics i econòmics, però crec que no paga la pena entrar en aquestes disquisicions hui.

Només em pararé en els missatges quotidians que rebem tots els espectadors d'aquesta barbàrie: quan governava Al Fatah a Palestina, un partit d'esquerres que pretenia una certa modernització de la cultura àrab i l'alliberament de la dona musulmana respecte a certes normes conservadores, podíem sentir als mitjans que els atacs d'Israel responien a la “insurrecció de forces integristes”. Des que Hamàs (un partit religiós i conservador) va guanyar les eleccions a Palestina l'any 2006, Israel ataca “enemics terrorristes”. Ara bé, Hamàs és un partit amb el qual hi ha palestins a favor i en contra, però és tan terrorista com el govern israelià. Bé, veient els fets des de fa anys, jo diria que menys terrorista que el govern israelià.

Indubtablement, en aquests missatges mediàtics no podem veure “bones intencions” per més que ho intentem, jo mateixa abans de llegir el llibre de Suad Amiry, només amb la desinformació que rebia dels mitjans, podia pensar que Hamàs era, efectivament, un grup terrorista que cometia atemptats a Israel vés a saber per quina estranya raó. Ara, en canvi, puc tindre una miqueta més clar que som espectadors d'una “guerra” araboisraeliana que té el seu inici molt abans del que jo pensava: el 2 de novembre de 1917, quan Lord Arthur James Balfour envia una carta en la qual anuncia que el govern britànic “veu amb bons ulls la institució a Palestina d'una llar nacional per al poble hebreu”. Anys més tard, després de la II Guerra Mundial, en 1947, l'Assemblea General de la ONU aprova la resolució 181 que estableix el repartiment de la Palestina històrica en un estat àrab, un d'hebreu i una zona “sota règim internacional particular” al voltant de Jerusalem. A partir d'aquesta data, els atacs i l'ocupació de diversos territoris han sigut pràcticament continus, amb només els breus descansos que donaven les diverses treves pactades.

A pesar de tot, m'agradaria enviar els meus desitjos de pau, tant de bo el 2009 siga l'any definitiu.

ETXEA

EDUCACIÓ RELIGIOSA

Llig al Levante-EMV de hui dissabte 27 de setembre, que “Los padres católicos recurrirán contra tres asignaturas de Secundaria y Bachillerato” que comencen enguany amb currículum nou a partir de l'aplicació de la LOE (Llei Orgànica d'Educació). Aquestes assignatures són Educació per a la Ciutadania (com no) a 2n d'ESO, Ètica de 4t d'ESO i Filosofia de 1r de Batxillerat. Aquesta notícia em desperta diversos sentiments i reflexions:
En primer lloc, com a professora (i no professora de cap d'aquestes matèries, per cert), em pregunte; ha canviat tant el currículum d'Ètica i de Filosofia dels cursos passats a aquest per plantejar-se que ARA l'han de recórrer perquè no s'ajusta a les seues creences? Per si no ho saben, poden consultar els currículums de les assignatures a la llei, però jo els ho puc contestar, NO, no ha canviat tant. És més, si comparem el currículum d'aquestes assignatures a la LOE (llei educativa aprovada al parlament sota el govern socialista) i la LOCE (aprovada sota el govern del PP) comprovarem que els objectius i continguts són pràcticament els mateixos.
D'altra banda, com a docent (sóc professora de castellà), em sent profundament insultada perquè algun pare pense que la meua manera de fer classe canvia cada vegada que canvia un govern o una llei educativa. Evidentment, si canvia un currículum, m'hauré d'ajustar a eixe currículum, però que no espere cap pare que un professor (que ha passat per una sèrie d'anys d'estudi, formació i experiència) vaja a adaptar la seua metodologia a la ideologia de la família o del govern de torn. Per cert, per a aquests pares que tant reciten determinats articles de la Constitució, els diré que també hi ha una cosa que es diu llibertat de càtedra, lligada a la llibertat d'expressió, i que està contemplada a l'article 20.1c.
I és que el problema de totes aquestes persones que enarboren amb tanta facilitat les banderes dels drets individuals, és que s'obliden que els drets no els tenen només ells, també la resta del món té drets, però clar, probablement aquestes coses s'aprenen en assignatures a les quals van preferir objectar, com per exemple, Ètica o Filosofia. Ací s'aprén que les llibertats de cada individu acaben en les llibertats dels altres, i que mai pots reivindicar un dret que supose la derogació del dret d'un altre.
De totes maneres, per a saber aquestes coses que acabe de dir, no cal haver estudiat, simplement cal tindre una miqueta de sentit comú. Perquè si els pares catòlics demanen el canvi del currículum d'una assignatura argumentant que l'article 27.3 de la Constitució parla del dret dels pares a educar els fills en les seues creences, aleshores també haurem de tindre en compte les creences dels testimonis de Jehovà, dels jueus, dels musulmans o dels de l'església de la cienciologia, no? Per cert, i els agnòstics, no tenen valors?
Molt bé, demanem als nostres governs que facen lleis d'educació a la carta, separem els alumnes en diferents aules segons les seues creences i fem que els professors ensenyen a cadascú el que els pares volen. Tot açò sona molt coherent, no? Sobretot molt integrador.
M'agradaria pensar que els valors són iguals per a tots i que en Ètica o en Filosofia, s'han d'ensenyar una sèrie de coses que són vàlides per a totes les creences perquè formen part dels Drets Universals. I sobretot, el que hem d'ensenyar als nostres fills o alumnes és a pensar, que siguen capaços de tindre idees pròpies i elaborar judicis de valor raonats. Si són capaços de fer això, no es deixaran enganyar per cap suposat professor que els vulga introduir idees malèvoles en el cap. I de l'educació religiosa ja s'ocuparan les famílies, si volen, i les seues respectives esglésies.
Mentrestant, a aquestos pares tant preocupats per l'educació dels seus fills els donaria un consell, pot ser també podrien recórrer l'assignatura de castellà, perquè, qui sap, tal vegada una “roja-comunista i LAICA”, estiga fent classe als seus xiquets.
Molt de compte!, pot ser quan els explique la llista de les preposicions o la diferència entre el verb i l'adverbi, els estaré enviant missatges subliminars sobre el dret dels homosexuals a casar-se. El millor serà demanar que s'instal·len càmeres a les classes i que hi haja una comissió de savis (que els rebels anomenarem censors) que revisen si el contingut de la matèria s'adequa a la ideologia de les famílies.

UNA ASSIGNATURA PENDENT

No sé quina va ser l'assignatura que no van cursar els nostres representants de la Conselleria d'Educació. Pot ser va ser Ètica, Filosofia... El que sí tinc clar és que n'hi ha una que no han superat, la gestió de l'educació pública.
Al diari Levante-EMV llegíem el dijous 4 de setembre que només el 60,3% dels estudiants de la Comunitat Valenciana acaben l'ESO a l'edat que els correspon, la qual cosa ens situa com la darrera comunitat en educació després de Ceuta. Mentrestant, els nostres suposats garants de l'educació pública es preocupen per l'educació moral dels estudiants, més que per les seues capacitats i coneixements.
Amb el vergonyós culebrón de l'Educació per a la Ciutadania, la Conselleria d'Educació es dedica a cremar esforços innecessaris de centenars de professors, que en lloc d'ocupar el seu temps a intentar millorar el nivell educatiu, s'han de preocupar de si els tocarà donar aquesta assignatura en anglés, en castellà, en valencià... o, qui sap si en suahili.
Educació per a la Ciutadania podia haver sigut una disciplina més de tantes que s'han aprovat al parlament espanyol en la nova Llei Orgànica d'Educació (LOE), impartida amb més o menys èxit pels docents. Però, per a la Generalitat Valenciana, s'ha convertit en un cavall de batalla polític i està utilitzant a tota la comunitat educativa, inclòs l'alumnat (que és el pitjor) pel seu suposat rèdit polític.
Des del mes de juny, els canvis que ha experimentat l'assignatura des de l'aprovació a Madrid fins a la transformació per la Conselleria, han sigut com a mínim quatre: des de la crida als pares perquè objectaren de l'assignatura, passant per l'obligació de donar-la en anglés, fins a la divisió en dues modalitats, A i B; la A consistia a seguir el currículum normal i la B en què l'alumnat podia fer un treball sobre un tema triat per la família.
Tots aquests canvis s'han degut a les successives sentències judicials contràries a aquest comportament il·legal de la Conselleria. En canvi, el tarannà democràtic de la nostra Generalitat no s'aconforma mai amb les decisions judicials i busca una vegada i una altra la manera de burlar la llei.
L'últim insult a l'educació pública és que, com no s'han aconseguit prou professors voluntaris per a impartir aquesta assignatura en anglés en tota la Comunitat Valenciana, hauran d'entrar dos professors a l'aula per a donar la classe: un especialista en l'àrea i un altre d'anglés que farà traducció simultània. No oblidem que estem parlant d'alumnes de 2n d'ESO, d'aquest sistema educatiu valencià tan excel·lent del qual parlàvem adés.
El que més m'indigna, és com la comunitat educativa ha estat i continua estant tan passiva davant d'aquesta burla contínua a l'educació. ¿Per què els pares i professors no ens rebel·lem en contra d'aquest desficaci pel bé dels nostres estudiants i ens plantem davant d'aquesta absurda objecció sistemàtica de la Conselleria cap a una assignatura aprovada democràticament?
L'única resposta que se m'acut és que tots nosaltres encara tenim una assignatura pendent que és, sens dubte, la de ciutadania. No som capaços d'exercir el nostre deure cívic d'opinar i de formar part activa de la societat.
Finalment, sembla que és realment necessària aquesta assignatura.

LA MENTIRA DEL NACIONALISMO

Recuerdo cuando estudiaba 2º de BUP y conocí a Fernando Savater. No lo conocí en persona, como se puede suponer, sino que me hicieron leer su libro Ética para Amador en el instituto. La memoria que tengo de este libro se remonta a aquella época, ya que no lo he releído, quizá hoy le encontraría algún defecto o no estuviera de acuerdo con él en muchas cosas, no lo sé. Pero sé que entonces, gracias a este libro, comencé a tomar conciencia de la importancia de la integridad, la honradez, la honestidad y la defensa de lo que cada uno considera correcto. Tampoco querría idealizar a Savater, ya que lo que consiguió su libro fue confirmarme toda una serie de principios que ya me venían dados por la educación familiar.

Aquel verano me compré Política para Amador y también lo devoré. Igual que el otro, es un libro que no he vuelto a leer, pero recuerdo que me reafirmó una serie de conceptos como la democracia y la defensa de los ideales, siempre desde la verdad y desde la voluntad pública, nunca desde la violencia o la manipulación.

Debo confesar que no he leído ningún libro más de Savater, lo que no he dejado de leer son sus artículos en prensa, sus extensos alegatos en El País. Año tras año, he ido comprobando cómo su discurso se alejaba del mío cada vez más y a mi parecer del suyo propio.

Estos días, Savater, aparece como abanderado de una gran mentira, El manifiesto por la lengua común. Junto a otros intelectuales españoles y con medios de comunicación como El Mundo respaldándolos, piden al Parlamento español una normativa que asegure los derechos de los hablantes monolingües de castellano en todo el Estado. Este manifiesto se basa en una afirmación falaciosa, ya que presupone que el castellano no disfruta de una condición de igualdad frente a otras lenguas cooficiales, cosa que es absolutamente falsa.

El castellano tiene plena oficialidad en toda España y, por otro lado, resulta bastante difícil de creer que una lengua como ésta, predominante en todos los medios de comunicación como la televisión, los periódicos, las radios..., pueda estar minusvalorada.

En el manifiesto también se puede leer: “Son los ciudadanos quienes tienen derechos lingüísticos, no los territorios ni mucho menos las lenguas mismas”. Yo como valencianohablante, no puedo ejercer mis derechos lingüísticos, sin embargo los castellanohablantes no tienen ningún problema, y me gustaría explicarte esto, Savater, de la misma manera que tú le explicabas a Amador en tus libros tus ideas, dialécticamente.

Vivo en la Comunitat Valenciana y no puedo ejercer mi derecho a leer un diario en valenciano, ya que no lo hay, los medios escritos en castellano copan todo el mercado. A lo máximo que puedo aspirar es a un semanario, y el simple hecho de leerlo suele condicionar que me tachen de una posición ideológica concreta. Nadie piensa, “ah, es una persona que habla y valora el valenciano, pues, claro, es lógico que quiera leer también en esta lengua”. Sin embargo, en castellano, te puedo asegurar que no falta una amplia gama de medios donde escoger.

Podemos hablar también de las televisiones autonómicas, en las cuales el castellano tampoco queda relegado. En mi caso, Canal 9, sólo emite íntegramente en valenciano los telediarios y, últimamente, un programa de humor con guiones de Carles Alberola, entre otros. Últimamente me he sentido francamente ofendida por declaraciones como las de Rosa Díez en el Congreso de los Diputados, que asegura que en Canal 9 toda la programación es en valenciano y que eso no es justo para los castellanohablantes. Me gustaría saber cuáles son sus fuentes.

En otras comunidades autónomas como Cataluña, la variedad de los medios de comunicación en catalán es más amplia, pero es superada con creces por la oferta en castellano.

Desde esta realidad, ¿cómo se puede afirmar que el castellano esté marginado o discriminado sin caer en la falacia?

Por otro lado, estadísticamente, el derecho individual de los ciudadanos hablantes de las lenguas oficiales diferentes del castellano, es vulnerado mucho más que el de un hablante de castellano. Ya que todos los españoles conocen perfectamente la lengua del Estado, pero no todos conocen las lenguas autonómicas en las propias autonomías. Por tanto, es evidente que yo me encontraré en muchas ocasiones en Valencia con personas que no me entiendan cuando hable en valenciano, mientras que a la inversa es impensable.

Lo que más me indigna de todo este montaje, es que claramente responde a una maniobra creada desde intereses partidistas y que no busca el bienestar de los ciudadanos, ya que abre una polémica que no existe en la calle. En las comunidades con lengua propia, los hablantes se entienden tanto en una lengua como en otra. Este manifiesto lo único que hace es enfrentar a los ciudadanos que han conseguido, en ocasiones a fuerza de renuncias y de esfuerzo, tener una convivencia lingüística pacífica.

A los intelectuales como Savater, sólo me queda decirles que esta iniciativa me parece francamente irresponsable y que sólo se explica desde una posición nacionalista, eso que ellos tanto denuestan. Evidentemente, desde el nacionalismo español, que siente que está perdiendo adeptos.