No crec massa en l’atzar o en la sort, més bé, aquests dos són coses que ens construïm nosaltres mateixos. Tanmateix, el llibre que estic llegint durant aquests dies de festes nadalenques on tots desitgem pau, amor, solidaritat i bones intencions per a l’any que comença, m’ha fet pensar en la casualitat. Mentre llig No hay sexo en Ramallah de Suad Amiry (un llibre que m’ha donat una visió molt més clara de la situació actual a Palestina) cauen bombes a Cisjordània. Malauradament, si jo no m’haguera llegit aquest llibre, les bombes hagueren caigut igual, però el fet d’estar llegint-lo et fa sentir una simultaneïtat esfereïdora amb els fets.
Però, algú entén què passa a Palestina? Jo no ho tinc massa clar, però el que tots sabem és que és un conflicte que dura ja massa temps i que s’ha cobrat massa víctimes, i curiosament, ara que comença un any nou i tots voldríem fer volar bones intencions, no sembla que la cosa vaja en camí de solucionar-se.
Segons les últimes notícies, no massa clares, que podem veure a la televisió o llegir als diaris, sembla ser que hi havia una treva entre israelians i palestins i que els palestins l’han trencada tirant uns coets per la Franja de Gaza cap a Israel. La conseqüència d’açò? En quatre dies han mort 363 persones en la Franja de Gaza i hi ha més de 1.700 ferits, molts d’ells civils (parlem evidentment d'una majoria de víctimes àrabs). Mentre els palestins tiren coets, els israelians tiren bombes amb avions i preparen una incursió terrestre amb tancs.
Podríem preguntar-nos per què se'ls acut als palestins, que no tenen un exèrcit comparable a l'israelià, anar provocant d’eixes maneres. Doncs bé, també sembla ser (ja dic que la informació mediàtica és ben limitada) que a pesar de la treva, Israel tenia els palestins des de fa uns quants mesos incomunicats, sense possibilitat d’aconseguir aliments, medecines, etc. (no hem d'oblidar el mur que Israel ha construït i que aïlla poblacions palestines). I ara acaba d’arreglar la situació tirant bombes als hospitals, amb la qual cosa, els ferits no disposen de llum, ni material quirúrgic adequat.
Jo em pregunte quan acabarà tot açò, per què la comunitat internacional no fa res més que donar suport al govern d'Israel. Evidentment, tindria diverses respostes per a açò, que estan relacionades amb conceptes com interessos polítics i econòmics, però crec que no paga la pena entrar en aquestes disquisicions hui.
Només em pararé en els missatges quotidians que rebem tots els espectadors d'aquesta barbàrie: quan governava Al Fatah a Palestina, un partit d'esquerres que pretenia una certa modernització de la cultura àrab i l'alliberament de la dona musulmana respecte a certes normes conservadores, podíem sentir als mitjans que els atacs d'Israel responien a la “insurrecció de forces integristes”. Des que Hamàs (un partit religiós i conservador) va guanyar les eleccions a Palestina l'any 2006, Israel ataca “enemics terrorristes”. Ara bé, Hamàs és un partit amb el qual hi ha palestins a favor i en contra, però és tan terrorista com el govern israelià. Bé, veient els fets des de fa anys, jo diria que menys terrorista que el govern israelià.
Indubtablement, en aquests missatges mediàtics no podem veure “bones intencions” per més que ho intentem, jo mateixa abans de llegir el llibre de Suad Amiry, només amb la desinformació que rebia dels mitjans, podia pensar que Hamàs era, efectivament, un grup terrorista que cometia atemptats a Israel vés a saber per quina estranya raó. Ara, en canvi, puc tindre una miqueta més clar que som espectadors d'una “guerra” araboisraeliana que té el seu inici molt abans del que jo pensava: el 2 de novembre de 1917, quan Lord Arthur James Balfour envia una carta en la qual anuncia que el govern britànic “veu amb bons ulls la institució a Palestina d'una llar nacional per al poble hebreu”. Anys més tard, després de la II Guerra Mundial, en 1947, l'Assemblea General de la ONU aprova la resolució 181 que estableix el repartiment de la Palestina històrica en un estat àrab, un d'hebreu i una zona “sota règim internacional particular” al voltant de Jerusalem. A partir d'aquesta data, els atacs i l'ocupació de diversos territoris han sigut pràcticament continus, amb només els breus descansos que donaven les diverses treves pactades.
A pesar de tot, m'agradaria enviar els meus desitjos de pau, tant de bo el 2009 siga l'any definitiu.
4 comentaris:
Tant de bo aquest fóra l'any definitiu per tancar eixa, i tantes altres, de les ferides que no deixen de sagnar.
Bona entrada d'any, Clàudia.
Doncs, sí, tant de bo.
Bon any nou per a tu també, en veu baixa.
Hola Clàudia, tens molta raó amb la realitat de Palestina, Hamàs no és un grup terrorista però pels defensors del laïcisme és com si els bisbes del nacionalcatolicisme tornaren a governar-nos. Ara bé, han estat triats democràticament i això tampoc ho podem oblidar.
I el llibre de "No hay sexo..." jo també estic llegint-lo i la veritat és que m'agrada molt. Salut i felicitat pel nou any.
Estic d'acord amb tu Biel, a mi tampoc m'agradaria ser governada per un partit religiós, però crec que la solució als conflictes dels països àrabs passa per oblidar el paternalisme que impulsa a moltes societats occidentals i deixar que siguen ells els que trien cap a on volen anar. Crec que si no hi haguera tant d'intervencionisme, estos països avançarien més ràpidament. El que provoca l'intromissió occidental és l'augment de l'estremisme, en molts casos.
Bon any per a tu també.
Publica un comentari a l'entrada